Les llàgrimes d'en Fallou

El company Rafel Crespí ha publicat aquest més que interessant article a dBalears.cat

Article original

Rafel Crespí | 23 març 2018

En Fallou és un al·lot de catorze anys. Fa uns dies que ha arribat del Senegal. Està escolaritzat al meu institut. No entén castellà, ni català. Per circumstàncies que no venen al cas tampoc sap gaire francès, ni àrab, amb la qual cosa la comunicació es fa més que difícil. No té ningú que li pugui fer d'intèrpret. Se sent sol. Acorralat. Sis hores en un ambient que als seus ullons vivaratxos li és hostil. No entén res, no l'entén ningú. Un moble. Una anònima xifra per a una freda i eixorca estadística.

Va arribar dijous a l'institut i el divendres se'l va passar plorant tot el matí, assegut al pupitre de la seva aula, el cap cot, voluntàriament cot, rabiüdament cot. Amb aquell puntet de rebel·lia que la impotència genera. Som el professor de PALIC, tres hores setmanals. L'estadística no dóna per més. Les xifres fredes del despatx de l'administració – de qualsevol administració- no tenen ànima. Són això una xifra, un número, un objectiu a complir. Els sobrecostos, vostès ja m'entenen, són per als grans constructors de les autopistes, dels Càstors, per als fabricants d'armaments tan necessaris per a fer saber a la població que no poden passar els límits estrictes que marquen ells.

Mirin, quan ja som a la recta final de la meva tasca com a docent – els alumnes em consideren un vell- m'he emocionat amb en Fallou. M'hi he dedicat en cos i ànima tota la setmana. He arribat allà on l'administració no arriba, allà on les estadístiques de l'administració i els seus quadrants mai no hi posaran els peus, ni tampoc l'ànima. No escric aquest article per mostrar què bé  ho he fet, ni tampoc per mostrar la meva suposada heroïcitat en to menor. L'escric com un homenatge a en Fallou, als fallous quotidians, aquells que són abandonats – quasi- en una camilla en el passadís d'una dependència d'urgències d'un hospital, per exemple. O aquells que, com jo mateix, després d'haver estat amb un peu aquí i un allà – al regne del no retorn- esperen una cita mèdica que ja va camí del cinquè mes de retard. Per a aquests va el paper, un petit homenatge, tan sentit com segurament inútil. Però un homenatge escrit amb la tinta de l'ànima.

En Fallou m'ha necessitat i he estat amb ell totes les hores que he pogut, que han estat moltes, fins i tot les que haurien de ser hores lliures, aquelles que no tenen còmput en les fredes estadístiques de l'administració. En Fallou se sentia trist, sol, ferit, acorralat; me l'enduia al deparatament, sols. Hem començat a aprendre les primeres paraules en català: llapis, goma, cadira, taula, els colors. Hem mirat el seu poble a les fotografies del Google. Ha vengut amb mi a les classes de Batxiller (els ullons del Fallou deien: millor això que no la selva de la soledat) i entre vers i vers d'en Rosselló-Pòrcel una ullada a en Fallou, una indicació al quadern, a la fitxa, a l'ordinador. I tornem a les boires entintades del capvespre. En Fallou no m'ha necessitat a mi, ha necessitat una persona que li fes cas, que l'aïllàs de les seves pors, dels seus dimonis, de la seva solitud, que li donàs un bri d'esperança, de seguretat, que li donàs uns mínims de recursos per donar-se a entendre. Però l'administració no tenia ningú per atendre'l, com es mereixia. L'administració diu que amb els recursos que teniu organitzau-vos que vos són suficients. Sí suficients perquè malalts vegetin dins una camilla als passadissos d'urgències o perquè en Fallou s'hagués assegut a un pupitre i li haguéssim posat unes fitxes al davant tan encisadores com a un que li donen una falç i li mostren cent quarterades d'ordi per segar sota un sol inclement. Si no teniu sortides és perquè no us sabeu organitzar.... això, aproximadament és els que brama l'administració. Sorda com un ase. Dura com aquells versos de Joan Alcover: ¿No sents l'host qui se canta a si mateixa,i avança menyspreant la multitud dels morts que tomben i els ferits que deixa?.Es tracta d'això: de fer com qui s'avança, sense tenir en compte les víctimes, fent com qui no veure els que queden dins la cuneta de la marginació. Hi he abocat un poc de la meva salut, aquella que la freda administració no té en compte. Hi he abocat hores, aquelles hores que em pertanyen i que són líquides als ullons de l'administració. Com les llàgrimes d'en Fallou, com les llàgrimes negres d'en Fallou que tanmateix són transparents, com si no existissin... que no es recullen ni als informes, ni a les estadístiques, ni als quadrants. Res: el buit, l'abisme...